L’expressió barraques del delta de l’Ebre designa un conjunt de construccions populars i tradicionals, de caràcter primitiu i de molt llarga tradició. Tenen una tipologia pròpia i estan emparentades amb centenars de construccions primitives d’arreu del món.
Estan documentades des de l’edat mitjana i van tenir la seua màxima expansió entre finals del segle xix i els inicis del segle xx, coincidint amb la colonització arrossera del Delta. Han estat habitatge de pescadors d’aigua dolça i d’aigua salada, de caçadors, de pastors, de peons saliners i, més recentment, de pagesos i jornalers dedicats al cultiu de l’arròs.
Avui són restaurants, segones residències, cases de pagès, sales d’exposicions i centres d’informació, però antigament es destinaven a usos molt diversos: habitatges temporals o gremials, poblats, habitatges familiars disseminats o urbans, tavernes, aixoplucs, magatzems, estables, corrals…
A la segona meitat del segle xx, les condicions de vida de la gent van millorar. Els nous mitjans de transport (motocicletes, cotxes, camions, furgonetes) van reduir les distàncies i els nous materials de construcció (tobots, ciment, teules i uralita) oferien construccions més resistents i duradores. Tot va propiciar l’abandonament de les barraques o la seua substitució per cases, casetes i magatzems. Alguns propietaris van reparar-les un temps amb els nous materials, però en general, van anar desapareixent.
Els anys 80, particulars i institucions de la zona van procurar la seua conservació i la difusió dels valors històrics i culturals: camp d’aprenentatge de l’Ebre (Sant Carles de la Ràpita), Museu Comarcal del Montsià (Amposta) i Parc Natural del Delta de l’Ebre (Deltebre). Les barraques tradicionals van esdevenir un dels símbols del Delta, un tret identitari reconegut per la població.
A partir dels anys 90, la construcció de barraques, bastides amb els materials tradicionals però actualitzades al seu interior, es va recuperar de la mà entusiasta d’alguns particulars d’Amposta, de Sant Jaume d’Enveja i de Deltebre, que van reviscolar l’antic ofici dels barraquers.
A continuació us proposem un recorregut per la seua història, la seues diferents funcions i la seua geografia històrica i actual.
Les barraques del delta de l’Ebre són un dels hàbitats més antics i singulars de Catalunya. Són, sens dubte, un dels elements arquitectònics més destacats del patrimoni popular de les Terres de l’Ebre; una importantíssima herència cultural, única a Catalunya, que cal protegir i conservar.
Com totes les construccions primitives, eren funcionals i estaven molt ben equilibrades ambientalment i paisatgísticament amb el seu entorn natural perquè es bastien amb matèries que proporcionava la pròpia natura: fusta, canya, fang i brossa. Entronquen, així, amb una tradició mil·lenària i universal de construccions senzilles, elaborades amb els vegetals i el fang propis de cada indret. Una tradició que es remunta al neolític i que s’ha conservat, arreu del món, fins als nostres dies.
La seva estructura: planta rectangular, esquelet de fusta i coberta vegetal a doble vessant, que descansa sobre parets verticals o bé directament a terra, admet poques variants. Tot i així, les barraques de cada indret del món tenen alguna característica que les fa úniques. En el cas de la barraca del delta de l’Ebre és l’existència de puntals amb els caps forcats.
Desconeixem des de quan es construeixen barraques al Delta, però es remunten almenys a la baixa edat mitjana. Un document de 1338 explica que a les salines dels Boteller, mentre durava la recollida de la sal, els peons saliners residien en barraques permanents, que disposaven de porxo i d’un gran rebost.
Les barraques del delta de l’Ebre estan emparentades d’una manera pròxima amb altres de l’Estat espanyol: a Catalunya, amb les antigues barraques del delta del Llobregat, avui desaparegudes, i a l’Estat espanyol amb les barraques de l’Horta i l’Albufera de València, les de Múrcia i el Segura, l’Oriola i el Guadalquivir.
També estan emparentades amb altres barraques que podem trobar, encara avui, arreu d’Europa, entre elles les del Danubi hongarès i alemany, les del Po italià, les de la Camarga francesa o les de l’illa portuguesa de Madeira.
El tipus de barraca utilitzada pels pescadors al delta de l’Ebre i la seva distribució geogràfica, eren les pròpies d’una zona on la vegetació de ribera i de maresma (fusta, canya, senill, brossa) era i és abundant i on la pesca s’exercia al mar, i des de terra tant al riu Ebre com a les basses.
Les barraques aixecades pels pescadors no eren gaire diferents de les que bastien els pagesos com a aixoplucs o magatzems. La coberta començava arran de terra, però per fer l’esquelet solien reaprofitar els arbres de les embarcacions velles o desballestades i les fustes que la mar feia arribar a la costa; quan no en tenien, usaven fusta de pi i d’olivera que compraven als mestres d’aixa.
Les construïen els propis pescadors, pertanyents al Gremi de Pescadors de Sant Pere, orientades cara a mar i popa a mestral, prop dels seus punts de pesca, segons es desprèn de documents, mapes i cartes marines dels segles xiii, xiv, xvii, xix i xx. En els darrers tres segles, estos emplaçaments van sofrir poques variacions, només degudes als canvis morfològics del Delta.
Eren construccions resistents, però solien ser habitatges temporals: una mateixa barraca l’utilitzaven els pescadors durant la setmana, la quinzena o el temps que durés la pesquera, i després l’abandonaven. Solien fer cinc o sis metres de llargada per tres o quatre d’amplada, en planta rectangular i un únic espai interior. L’esquelet es podia armar en un sol dia i no tenien més obertura que la porta. La brossa que les cobria, jonc marí (Juncus maritimus) o borró (Ammophila arenaria), la collien a les marjals pròximes.
Davant la barraca cuinaven, menjaven i hi feien vida, quan no pescaven. A l’interior, dormien i desaven les poques pertinences personals i els ormeigs comuns: arts, bolitxs, nanses de jonc i d’espart, palangres, rals, rossegalls, salabres, saltades, samers, tirs, tirones i tresmalls.
Algunes d’estes arts, usades des de finals del segle xix fins a mitjan segle xx, requerien el treball d’entre setze i vint homes: la camarada, que acabat el treball es retirava a la barraca, tret dels dies de festa, quan els pescadors retornaven amb les seues famílies a l’Ampolla, Amposta, la Cava (avui Deltebre), Tortosa, Sant Carles de la Ràpita o Sant Jaume d’Enveja.
A les barraques dels pescadors no hi solien viure dones. Estes restaven a casa amb els fills o bé, en cas de tenir relació directa amb la pesca, acudien els dies acordats als punts de trobada per fer-se càrrec del peix pescat per la camarada, i que en general venien de forma ambulant: anguila, saboga, moixarra, déntol, llissal, llobarro, lluç, mabre…
Els pescadors que en el sorteig del Gremi de Pescadors de Sant Pere no havien aconseguit lloc en cap de les camarades de les basses, feien la pesquera al mar, al poblat de barraques que pescadors i pràctics tenien al marge esquerre del riu, allí on la forta riuada de 1937 va fer aparèixer una nova gola i la nova illa de Sant Antoni.
Del poblat de les barraques de la Gola en tenim constància documental des del segle xiii. Era un important enclavament marítim i fluvial, que els pescadors de Tortosa van habitar fins ben entrat el segle xx. El 1902, el poblat tenia 29 barraques i una casa; hi havia una taverna i un estanc, i disposava d’un alcalde pedani.
Al poblat, les barraques eren permanents. Es reparaven si es malmetien, i eren més grans que les que els mateixos pescadors aixecaven a les basses o a la costa. Les dels pescadors estaven totalment cobertes de brossa, a diferència de les dels pràctics, que ajudaven els llaüts, vapors i altres vaixells de cabotatge en les maniobres d’entrada i sortida de la desembocadura de l’Ebre, que tenien parets arrebossades.
El paper d’estes barraques acollint nàufrags en casos de salvament marítim va ser importantíssim quan el volum econòmic de l’activitat pesquera i del comerç marítim i fluvial del port de Tortosa era encara considerable. La Sociedad Española de Salvamento de Náufragos, creada per llei estatal el 1887, hi tenia establerta una estació de salvament.
El segle xviii, els enginyers de Carles III van projectar, seguint les tècniques i utilitzant els materials tradicionals de la zona, la construcció de grans barraques, destinades a residència permanent dels soldats que havien de formar el destacament de la gola de l’Ebre, un dels encarregats de la defensa del port dels Alfacs. El projecte, però, no es va arribar a executar.
Al delta de l’Ebre, la barraca ha estat l’habitatge dels més humils. Des d’antic, la seua riquesa natural ha fet possible −a més a més de la pesca− la caça, la pastura, l’agricultura i la recol·lecció de marisc, de sal, de barrella (per fer sabó, vidre i tint per als teixits de luxe anomenats indianes); de regalèssia (per fer llaminadures i productes farmacèutics), de sangoneres (per a ús medicinal)…
El segle xvii es conreava blat i ordi. Abans de la construcció dels canals de rec (el canal de la Dreta, inaugurat el 1860, i el de l’Esquerra, inaugurat el 1912), quasibé eren els únics cultius existents. Els canals van possibilitar la gran extensió de la colonització agrícola amb el cultiu de l’arròs; un procés llarg i costós carregat de tota mena de dificultats: legals, agrícoles, sanitàries…
L’agrupament de barraques, habitades als lligallos per famílies de pastors o per pagesos va anar formant els nuclis de població més antics del Delta. Al delta dret, el 1864 el cens de les antigues parròquies de Sant Jaume i de l’Enveja sumava 900 habitants. El 1902, poc després de la creació de la nova parròquia de Sant Jaume d’Enveja, només en est nucli el cens era de 763 habitants; hi havia 96 edificis d’obra i 136 barraques.
També van aparèixer, construïdes pels propis pagesos o per barraquers professionals, agrupaments de barraques a les grans finques d’arròs, on hi vivien famílies senceres que anaven desermant canyars, senillars i salobrars per cultivar arròs; i una multitud de barraques disseminades, aixecades de forma aïllada, en finques pròpies o llogades, enmig dels arrossars, a la vora dels camins, o prop del riu, dels canals o de les sèquies.
Aïllades o no, tenien uns trets propis que les feien diferents de les barraques dels pescadors o de les magatzem: la coberta a dos aiguavessos descansava sobre parets verticals i no arribava mai fins a terra; les parets laterals podien o no cobrir-se de brossa, però les parets frontal i posterior sempre s’arrebossaven amb fang mesclat amb palla, i després s’emblanquinaven.
A més a més, moltes barraques pageses tenien una de les característica pròpia de les barraques del delta de l’Ebre: el solibert, una mena de cobert que hi havia al davant de moltes barraques.
Entre els pagesos del delta de l’Ebre, la barraca era l’habitatge dominant, fos o no permanent. Moltes famílies es dedicaven a l’arròs a l’estiu, de mitjan maig fins a finals d’octubre, i a l’hivern feinejaven a les finques de garriga, plantades de garrofers i d’oliveres, situades a les poblacions interiors, pròximes al Delta, de les quals procedien.
Al Delta vivien sobretot de la terra i de la cria d’animals domèstics, però per pura subsistència també pescaven (anguiles, moixarres, sabogues, llobarros, tenques), caçaven (aus aquàtiques, granotes, taus) i recol·lectaven (caragols, marisc, crustacis, bolets).
Les barraques pageses solien fer uns vuit metres de llargada per tres o quatre d’amplada. La planta era rectangular i la distribució interna, molt senzilla, tenia dos espais consecutius: la cuina i els dormitoris. Ests es trobaven en una dependència única, amb diferents llits, o dividida en petits espais sense porta. Quan a la barraca no hi havia altell, feia també de rebost.
En les barraques més pobres, o que no s’hi vivia tot l’any, la distribució interna també podia incloure la quadra i el corral. En una estança s’hi estaven els animals i hi dormien els nois, mentre que en una altra hi havia la llar i hi dormien els pares i les noies. El cavall o l’euga ocupaven el millor lloc de la barraca, perquè eren difícilment substituïbles, en cas de pèrdua.
El sòl era sempre de terra espriva: dura i sense mescla. Es cuinava a terra, sobre el foguerill (un senzill trespeus) i el fum sortia lliurement a través de la coberta vegetal. L’única obertura era la porta, fos lateral o frontal, de fusta o bé de roba. En cas d’existir, només hi havia una finestra molt menuda, sense ventilació i que amb prou feines deixava entrar la llum.
El mobiliari i el parament de la llar eren sempre pobres: una taula, algunes cadires, llits amb màrfegues o matalaps, caixes per a la roba, lleixes i culleres de fusta; plats, cassoles, tupins, un porró, diverses gerres (on emmagatzemar aigua i conservar carn) i ribells (per fer sabó i fer la bugada).
A l’entorn de la barraca, generalment envoltada de flors, s’hi feia vida a l’estiu. Solia haver-hi un forn, un foguerill d’obra (el rameret) o de ferro, un rafal i un safareig de fusta. De vegades, també s’aixecaven altres barraques, que eren magatzem, quadra o corral. A més a més, podia existir una comuna o una barraca cebera.
L’orientació i la ubicació d’una barraca, les seues dimensions, distribució interna, característiques de la porta, existència o no de solibert o d’una finestra, nombre d’estances, etc. no obeïen uns criteris fixos. Cada constructor (pastor, pescador, caçador o pagès) l’adaptava a la funcionalitat que necessitava.
Per aixecar la barraca, primer es reunia la fusta, es collia la brossa i les canyes i s’elaborava el cordell, després es feia l’esquelet. La nomenclatura de cada element es transmetia de forma oral de generació en generació. La seua riquesa respon a l’existència d’un bon nombre de variants locals.
Després s’anivellava i enduria el sòl, i les parets laterals es delimitaven clavant a terra els puntals (o istantirons), troncs verticals generalment de fusta d’olivera, als quals s’afegien tres puntals, de major alçada i amb el cap forcat: un al centre (el carener) i els altres (pendalocs) als extrems, delimitant el frontal i la culastra, que podia ser arrodonida.
Sobre el conjunt de puntals (l’estacada) es clavava amb claus de ferro l’estructura horitzontal: l’anguilera (anguileta) i la carena, a la part més alta de la barraca. Per fi, es clavava l’estructura inclinada, les costelles de la coberta, sobresortint en direcció a terra, per fer la visera. De vegades, la barraca es reforçava encara més i es relligaven els puntals centrals i les costelles amb les crevetes.
Tot es recobria amb canyís: canyes sobreposades que es cosien entre elles i als diferents puntals, amb l’agulla canyissera. Les primeres canyes es col·locaven arran de terra i les darreres en arribar a l’anguilera. Sobre les costelles, les canyes es cosien de dos en dos, de manera equidistant deixant espais entre mig.
La coberta vegetal es cosia a les canyes i les costelles, amb l’agulla barraquera, de ferro, lleugerament arquejada i d’un metre de llarg, filera a filera, començant per la visera i fins arribar al carener. La brossa, generalment empall (palla d’arròs), jonc fi (Juncus sp.), boba (Thypfa sp.) o senill (Phragmites sp.) es cosia a manolls. Era l’operació més delicada, perquè la inclinació de les costelles i la bona superposició de les fileres garantia la impermeabilitat i la durabilitat de la barraca.
Per acabar, les parets s’arrebossaven, tapant clots i falles amb fang pastat amb els peus i mesclat amb pallús (palla de blat) per fer-lo més consistent. Un cop sec, s’emblanquinava, amb calç amarada i blavet, una feina que es repetia cada dos o tres mesos. Igualment, amb canyís arrebossat es delimiten els espais interiors.
A més a més de les barraques destinades a habitatge, bé dels pagesos o bé dels pastors o dels pescadors, al delta de l’Ebre existien, tradicionalment, altres tipus de barraques, unes directament relacionades amb la vida domèstica, i d’altres amb el món agrícola.
Eren construccions que s’aixecaven seguint una de les dues tipologies bàsiques de la barraca que hem vist fins ara: la que porta l’esquelet de fusta de la barraca o la brossa de la coberta fins a terra, o bé la que situa la coberta de la barraca sobre parets verticals.
Avui, d’estes barraques en resten molt pocs exemples, bé perquè en perdre la seua funció utilitària es van deixar de construir, bé perquè en ser construccions encara més rudimentàries que les altres, els materials orgànics que les componen no han superat el pas del temps.
Les podem classificar en tres grups principals:
– Les barraques taverna i les grans barraques destinades als jornalers temporers. Eren de majors dimensions que les destinades a habitatge, però molt semblants en la seua estructura i distribució. Les dels jornalers, entre finals del segle xix i mitjan segle xx, aixoplugaven a les nits els hòmens que acudien en colles a les feines de l’arròs, principalment la plantada, la birbada i la sega. A les barraques taverna se servia vi i els diumenges i festius begudes (aiguardent) i berenars.
– Les barraques magatzem, les barraques aixopluc i les que servien per desar el carro i les eines. Les primeres feien de rebost domèstic o bé d’espai on deixar estris i eines del camp, o arts i ormeig de pescar. Les barraques aixopluc no tenien paret al davant i podien tenir unes dimensions molt reduïdes, només servien als pagesos per desar unes poques eines o per refugiar-se en cas de mal temps. Totes estes barraques estaven completament cobertes de brossa.
– Les barraques corral, les barraques estable i les barraques conillar. A les primeres els pagesos hi criaven gallines, guatlles, ànecs, oques…i solien disposar d’un espai tancat, on arribava aigua directament de l’arrossar. Les barraques estable es destinaven al bestiar: cavalls, vaques, ovelles, cabres o porcs, i solien tenir les parets revestides amb taulons de fusta, per tal d’evitar que els animals les malmetessin pels cops, o que se les mengessin.
De barraques autèntiques, és a dir, d’una certa antiguitat, construïdes dins els paràmetres del món tradicional i per a l’ús al qual se les destinava tradicionalment, gairebé no en queden. Els seus propietaris les van conservar, fa no fa, tal com les havien aixecat els seus avantpassats o ells mateixos, fins que en passar a ser de titularitat pública han estat reconstruïdes i es conserven com a testimonis del passat.
Actualment, però, trobem al Delta altres barraques, aixecades també de manera tradicional, però que han estat pensades i destinades a usos més contemporanis, és a dir, que han estat construïdes directament per a usos educatius, museístics, patrimonials, de lleure o, fins i tot, turístics.
Entre les barraques aixecades amb finalitats educatives i patrimonials es troben: la barraca del Museu del Montsià (Amposta, 1984), l’antiga barraca del camp d’aprenentatge de l’Ebre (Sant Carles de la Ràpita, 1986-2002) i la barraca observatori de l’Ecomuseu del Parc Natural del Delta de l’Ebre (Deltebre, 1988).
Entre les que són restaurant, agrobotiga, centres d’informació, sala d’exposicions, etc. trobem: la barraca del restaurant l’Estany (Amposta, 1993), la barraca del Moviment Escolta Guies Sant Jordi de Catalunya (Poble Nou, 2001) o la barraca centre d’informació-agrobotiga de l’àrea recreativa de la Casa de Fusta (Amposta, 2004).
També en trobem, però, d’altres que són segones residències o cases de pagès, aixecades a finals dels anys noranta del segle xx o fins i tot en el segle actual, amb la intenció de recuperar, en l’àmbit familiar, un dels elements més característics de l’antiga forma de vida de la gent del Delta. Així, la barraca pròpia dels pagesos ha esdevingut un dels símbols més populars del Delta.
No cal dir que la construcció d’estes noves barraques s’adapta, en la mesura que ho permeten els materials de construcció i les característiques tècniques de la seua estructura, a les exigències de confort, d’higiene i de benestar que actualment es demanen a qualsevol tipus d’habitatge. Això vol dir, per exemple, que disposen de cuina i de bany revestits de rajola, de fumeral, de diferents finestres practicables, etc.
